Un gos que acompanya en les teràpies ha de ser prou madur per a tenir controlades les seves conductes higièniques (pipis i caques) i també tenir el seu caràcter definit (saber que no té pors, que és fiable, que està ben educat, etc.). Això succeeix aproximadament a l'any de vida, a més necessitem un temps per a educar-lo. L'organització Internacional IAHAIO (International Association of Human-Animal Interaction Organization), que està formada per més de 100 entitats internacionals que realitzen teràpies, ens indica que un gos de teràpia ha de tenir una edad mínima de 12 menos per a començar a realitzar sessions només ell.

Eso no significa que si tenemos un cachorro NO lo podamos llevar nunca a ninguna. Es recomendable llevarlo a alguna sesión para habituarlo al entorno donde trabajaremos o que lo expongamos, de manera controlada y gradual, a diferentes colectivos (salud mental, discapacidad intelectual, niños, etc.) pero jamás el peso de una sesión debería recaer en un cachorro hasta que este alcance su cierta madurez.

Pot succeir que després del tot el procés d'educació, socialització, exposició controlada, i tot el treball que suposa criar un cadell i preparar-lo per a ser un gos d'acompanyament a les teràpies, resulti que el nostre gos NO SIGUI adequat o bé per a acompanyar en les sessions o per al col·lectiu amb el qual treballem. Cal prevaler sempre el benestar de l'animal i si arribat el cas el gos NO gaudeix o no està preparat per a les sessions ser capaç de reconèixer-ho i NO treballar amb ell.